Tenim paisatges a Badalona?

12 febrer 2010

Si formulem aquesta pregunta als badalonins, possiblement molts d’ells ens diran que a Badalona no tenim paisatges. Però si la pregunta li fem al director de l’Observatori del Paisatge, Joan Nogué (que la setmana passada va rebre el premi Rei Jaume I d’Urbanisme, Paisatge i Sostenibilitat 2009), de ben segur ens dirà que en tenim infinits.

Això és degut a que la majoria associem “paisatge” a l’equivalent a una foto d’un entorn natural d’una bellesa universal, tal com les imatges de la Toscana italiana, de la Provença francesa, o totes les imatges que vem poder veure en el programa “El paisatge favorit de Catalunya”. En canvi, els experts europeus van definir “Paisatge” com “una part del territori tal com la percep la població, el caràcter de la qual resulta de l’acció dels factors naturals i/o humans i de les relacions que s’estableixen entre ells”.

O sigui, que el paisatge és tot el que veiem, sigui bonic o lleig, en el camp o a la ciutat, creat per la natura i/o modificat per l’home. I és un concepte subjectiu, ja que depèn de la percepció que cadascú pugui tenir d’aquell entorn.

El paisatge ens afecta emocionalment i això té una repercusió directa en la nostra salut. Però apart d’estar lligat a la salut dels individus, el paisatge també és un bon indicador de la salut de la societat que viu en aquell entorn.

Per aquests i d’altres motius hi ha legislació específica sobre paisatge, enfocada a preservar el que valgui la pena, a millorar la gestió d’entorns on es cregui convenient, i a planificar canvis en zones on sigui necessari (renovar). Fa un any jo no sabia que existia un Conveni Europeu sobre Paisatge, ni tampoc una llei i un reglament d’àmbit català sobre Paisatge.

Els efectes de la legislació catalana (aprovada al 2005/06) encara trigarem a veure’ls, ja que ens trobem a la primera fase d’identificació de paisatges. A falta de concretar i aprovar, s’han identificat 135 paisatges diferenciats a Catalunya. Més endavant, tocarà fer recomanacions de gestió d’aquests paisatges, per tal que puguin ser recollides en els diferents plans territorials i sectorials i finalment es puguin anar aplicant. A més a més, inicialment es tractaran àrees grans, que en podríem dir macro-paisatges. I per acabar-ho de rematar, i malgrat que hi ha indicadors objectius per valorar un paisatge, cal tenir en compte que també hi ha indicadors subjectius, i que les decisions que es prendran no agradaran a tothom.

Per tant, potser hauríem d’anar treballant en el Paisatge des de l’altra banda, des dels micro-paisatges del món local que anem veient cada dia o que tenim a tocar. I per què no, també podríem començar a actuar només sobre les “fotos” dels paisatges, mirant que cada paisatge sigui més bonic. I això és feina de tots, ciutadans i administració.

Deixant de banda la subjectivitat en la valoració dels paisatges, entenc que tots considerem millor uns entorns visuals nets i hamoniosos, que no pas bruts i caòtics.

No creieu que costa gairebé el mateix fer-ho bé i deixar-ho maco que no pas al contrari? Poc a poc podem aconseguir entorns més agradables per a la vista i l’esperit. I noteu que apart del lligam entre paisatge i salut, també la millora dels paisatges quotidians pot crear o reforçar sentiments d’identitat en els habitants d’aquell territori, en el nostre cas, Badalona.

Parc de la Mediterrània (antic abocador de Pomar) amb el Cementiri de Sant Pere al fons

Anuncis

Maleïts cables. La contaminació visual

12 febrer 2010

Intentes fer una foto i te les has d’enginyar perquè no et surtin aquells maleïts cables que desitgen desgraciar-te la foto. Poques fotos no troben cables en el seu enquadrament.

De ben segur que el Feng Shui valora molt negativament el garbuix de cables que podem veure en els nostres carrers i façanes, i també les línies de cables que ens trobem en espais més oberts. No ens agrada veure cables per tot arreu, i suposo que al nostre subconscient tampoc li agrada, motius pels quals aquestes interferències visuals ens afecten d’alguna manera o altra al nostre benestar.

I si comencem millorant el paisatge per aquí, atacant la contaminació visual que ens produeixen aquests cables? Poc a poc anar “amagant” els cables (elèctrics i telefònics), no només en noves instal·lacions, sinó també progressivament anar-ho fent en els ja existents?

Cables i més cables camí de la Font de l'Amigó

Els 80 Km/h i la por a perdre vots

3 febrer 2010

Han passat 2 anys des de l’entrada en vigor de la polèmica mesura de reduir la velocitat a 80 Km/h a les vies ràpides del nucli de l’àrea metropolitana (16 municipis afectats, entre ells Badalona, i trams de 6 quilòmetres de promig), i ara els resultats demostren que va estar una bona mesura: accidents reduïts a més de la meitat, reduccions de les cues en temps i longitud en un 30%, i reduccions de les emissions de gasos nocius i partícules en aquests corredors al voltant del 13%, malgrat que una part d’aquests beneficis segur que han estat provocats per la crisi i la conseqüent disminució del trànsit.

A posteriori, es podien haver aplicat altres mesures que es van proposar per millorar la gestió del trànsit, com la de reduir l’amplada dels carrils en aquests trams per aconseguir un carril extra exclusiu o prioritari pel transport públic o pels Vehicles d’Alta Ocupació (VAO), però la desproporcionada resposta de l’opinió pública (representada pels mitjans de comunicació) va parar aquestes noves mesures que havien d’afavorir els indicadors mediambientals.

Decisions que poden ser bones pel conjunt de la societat, si la opinió pública les percep en aquells moments com a contràries als seus interessos o conviccions, no seran tirades endavant pels governants per la por a perdre vots. O en tot cas, només es tiren endavant a l’inici dels mandats. Ara que estem a final de legislatura, és impensable que s’apliquin aquestes noves mesures. Fins el moment només disposem del carril bus a l’entrada a Glòries, i la construcció d’un carril VAO a la sortida cap a Sabadell, però no reduint l’amplada dels carrils, sinó realitzant una gran obra civil amb una gran despesa econòmica associada, rebaixant grans talusos per aconseguir el nou carril.

Malgrat les reduccions aconseguides, cal aplicar més mesures a nivell metropolità, ja que encara estem excedint el nivell màxim de contaminants fixat per la Unió Europea. Aquests alts nivells de contaminants són un perill més greu que els propis accidents de trànsit, ja que provoquen més morts i despesa sanitària a mig i llarg plaç. És necessari per tant, reduir el trànsit que circula per les vies ràpides i també urbanes (menys vehicles, i que circulin menys quilòmetres i menys temps), i promoure la utilització del transport col·lectiu i de vehicles més eficients i menys contaminants. Òbviament, el transport públic col·lectiu haurà d’estar a l’alçada i respondre eficientment a les necessitats dels ciutadans…

Com diu la meva dona, si perseguim als fumadors, també hem de perseguir els vehicles (i les indústries) contaminants.

D’altra banda, cal lluitar contra la idea de la opinió pública que aquestes mesures de gestió del trànsit són per recaptar diners. Per ajudar en aquest sentit, les entitats recaptadores podrien destinar els diners de les multes a accions que els ciutadans percebin com a positives, tal com l’eliminació de punts negres a les carreteres (si pensem en que les mesures s’apliquen per reduir accidents) o les ajudes per canviar a vehicles més eficients (si pensem en que les mesures s’apliquen per disminuir la contaminació). I està clar, fer-ho públic mitjançant una bona campanya de comunicació.

L'autopista entre President Companys i Martí Pujol

La teoria de l’escaldament de la granota i la pacificació del trànsit

3 febrer 2010

Per tal de poder tirar endavant bones propostes sense que l’opinió pública es posi en contra, el millor és aplicar la teoria de l’escaldament de la granota (un símil una mica bèstia, però molt clar): si posem una granota en aigua cremant, aquesta saltarà fora del pot; en canvi, si la posem en aigua a temperatura ambient i l’anem escalfant poc a poc, la granota no se n’adonarà i acabarà cuita.

És una opció força recomanable per a l’aplicació de mesures de pacificació del trànsit. Poc a poc i sense fer soroll, anar aplicant mesures, fins que una vegada establertes són normals pels ciutadans, ho assimilen com a habitual i s’adapten a la nova situació pràcticament sense adonar-se’n. Així es va fer i va passar amb la pacificació del trànsit als carrers de baix a mar. I així esperem que es vagi extenent a gran part de la ciutat.

Però també cal aprofitar ocasions. A Dalt la Vila vem perdre una gran oportunitat quan van finalitzar les obres de la plaça Constitució, on la gent ja s’havia acostumat a no poder-hi circular. Si en aquell moment s’hagués restringit el trànsit, no hauria estat cap daltabaix.

A Badalona estem a l’espera de que es concreti el pla de mobilitat local i comenci la seva aplicació pràctica. Però no ens hem d’oblidar que a Badalona ens travessen dues vies ràpides i que el seu fluxe podria augmentar amb el futur túnel de la B-500. Per tant, cal que Badalona faci escoltar la seva veu en relació a aquesta nova infraestructura. No té sentit que demanem que l’autopista passi a ser una via suburbana, i en canvi permetem que augmenti el seu fluxe degut a la connexió amb el nou túnel. Caldrà pensar en aquesta connexió afegint el supòsit que algun dia haurem aconseguit  una autopista més permeable en el seu pas per Badalona i que el seu trànsit s’haurà pacificat en bona mesura.

Plaça Constitució de nit (sense cotxes)

Can Móra i el futur de La Penya

28 gener 2010

Acabo de veure que han aprovat la requalificació dels terrenys del Barça al costat del Camp Nou. El cas de La Penya i Can Móra no és el mateix, ja que el Barça disposava dels terrenys i instal·lacions des de fa molts anys.

Per què La Penya havia de comprar uns terrenys no urbanitzables?? Per mi no és ètic que el nostre club es dediqui a especular amb terrenys, promovent-ne la seva requalificació. I no parlo de l’ús que plantejaven donar al futur complexe, ja que la proposta d’ubicar-hi un col·legi de tipus sexista, va fer desviar l’atenció del que en realitat era el tema de fons.

A Canyet encara s’està estudiant i debatent sobre el nou pla urbanístic i d’usos, i per tant, aquest tema no pot anar per lliure i tractar-se de forma independent: s’hauria d’incloure en el debat global. Entenc que cal donar viabilitat econòmica als projectes de Canyet, però si us plau, sense més totxo.

A més a més, els “pilotassos” urbanístics no són sostenibles. Aquesta operació pot generar caixa a La Penya per uns pocs anys. I després què? La caiguda potser serà més forta. Millor que pensem i busquem solucions a mig i llarg plaç. I perquè no, també baixar expectatives i començar a tirar més del gran potencial dels joves de la pedrera.

Suposo que de tot plegat ja se’n parlarà al sopar col·loqui “El bàsquet d’èlit és econòmicament sostenible?” que organitza La Sargantana el proper dimecres 3/2/10.

Can Móra, a la riera de Canyet

Separació i recollida selectiva

28 gener 2010

No és la primera persona que em diu que no separa les deixalles i que les llança totes juntes al contenidor de rebuig perquè “aquí a Badalona el contingut dels diferents contenidors (groc, blau, …) van a parar finalment al mateix lloc, a rebuig”. I es veu que el rumor també circula en d’altres ciutats de l’àrea metropolitana.

Això no pot ser! Cal una campanya urgent i contundent des de l’Ajuntament i l’Entitat Metropolitana per acabar amb aquests rumors!

Ja que segurament ha passat alguna vegada, cal reclamar a la concessionària que tingui els seus processos auditats i que assegurin que d’ara en endavant, el contingut de cada contenidor anirà on li pertoca. Igualment cal demanar més col·laboració als escombriaires, perquè més d’una vegada els veiem recollint al voltant dels contenidors i abocant-ho tot sense distinció al contenidor de rebuig.

I aprofitant, com que ara toca renovar el contracte, podem demanar a la concessionària que els seus vehicles siguin menys contaminants, i que potenciïn la utilització de vehicles elèctrics en la seva flota de petites furgonetes…

Paisatge de camí cap a la Font de l'Amigó

El Parc de la Serralada de Marina

28 gener 2010

Quants badalonins són conscients que tenim aquest Parc?

Fa uns anys Badalona va recuperar la platja, i ara vivim de cara el mar i n’estem orgullosos.

Ara ja toca recuperar la muntanya i deixar de viure d’esquena a ella! Per què no comencem a reclamar que el Parc sigui de Primera Divisió (que passi a ser 100% de la Diputació)? Per què no comencem a reclamar que ens treguin d’una vegada les maleïdes torres elèctriques que ens malmenten el Paisatge? Per què no acordem un pla d’usos sostenible i emprenem accions per fer-lo realitat (i així puguem gaudir d’una oferta atractiva emmarcada en el Parc i la muntanya)?

Som la 3ª ciutat de Catalunya en nombre d’habitants (de moment, mentre no ens passi Terrassa). Fem-nos sentir a les administracions comarcals, provincials, regionals, estatals, europees…!

Torres elèctriques al Parc de la Serralada de Marina

L’ecologia dels avis (o besavis)

27 gener 2010

Dels avis de començaments del segle XX (per molts seran els seus besavis i no tant els seus avis…), alguns néts els recorden amb la imatge de quan els cridaven “Tanca la porta !” o “Apaga el llum!”.

Aquesta era l’ecologia dels nostres avis: eren conscients del consum innecessari d’energia. Però no només això.

Fa poc sembla que haguem descobert el pa amb tomàquet, però en realitat l’ecologia ja es practicava des de fa temps: abans, la figura del drapaire ja feia les funcions de recollida selectiva; les estufes de llenya o les “cuines econòmiques” feien funcions similars a les actuals estufes de biomassa; les restes orgàniques servien per donar menjar als porcs o per fer adob; etc.

Qui encara hi sigui a temps, que escolti als seus eco-avis!

Arc a Can Ferrater